FragileFerran Orobitg

Un espectacle inclusiu i intergeneracional, en què cinc intèrprets de la Cia. Vero Cendoya treballaran amb dos intèrprets amb discapacitat intel•lectual. Aquest espectacle és el resultat de set anys d'experiència de la directora en el món de la dansa amb col•lectius de diversitat funcional. La història del judici a Déu ens serveix com a punt de partida per dialogar sobre la cerca de la pròpia identitat, les dinàmiques de poder i els mètodes de manipulació de masses. Tot sense perdre l'humor i la poètica, segells de la companyia. El 1918 Anatoli Lunacharski, comissari de Lenin, va organitzar a Moscou un judici contra déu per genocidi i crims contra la humanitat. A la banqueta dels acusats, una Bíblia. Després de cinc hores de testimonis i protestes, i malgrat les apel•lacions de la defensa al•legant "greu demència" i “trastorns psíquics", el tribunal va declarar finalment culpable Déu dels delictes dels quals havia estat acusat. El 17 de gener de 1918, la pena de mort va ser executada per un escamot d'afusellament, que va disparar diverses ràfegues al cel de Moscou. Aquella Rússia de principi del segle XX, ens serveix d'inspiració per crear un espai atemporal, una utopia en la qual els set protagonistes es relacionen i ballen en un entorn immers en el caos més absolut. Vero Cendoya combina la seua carrera com a intèrpret, coreògrafa i pintora. Ha treballat amb creadors com ara Sol Picó, Àngels Margarit, Peter Mika i Andrés Lima en el panorama nacional, i en l’àmbit internacional amb companyies com Inbal Pinto Dance Company (Israel), Hans Werner Klohe (Berlín, Alemanya), Le Boussniere (Suïssa), Veronika Riz (Itàlia) i Steptext DA.CO (Alemanya). El 2008 va crear la seua pròpia companyia, que es caracteritza per la col•laboració amb artistes de diferents disciplines com ara teatre, pintura, transformisme, música, poesia i futbol. Els seus espectacles s’han presentat en infinitat de teatres i festivals de nombrosos països. Dirigeix el Centre de Creació La Palomera, que també és la seu de la seua companyia. En aquest espectacle es transcendeix qualsevol dogma religiós. No es basa en la significació religiosa de Déu. Ni tan sols se li dona aquest nom. Es podria anomenar el pare, el mascle, l'autor, el productor, l'inventor, l'amo, el guia, o el terrisser. Simplement s’identifica com el poder absolut.

“(...) Algun cop m’han fet un elogi bonic: “Aquests contes són molt teatrals”. Però no em podia imaginar que la tindria, la teatralitat. I va i em regalen això. El teatre. Unes ties que admiro, una companyia que admiro, un director que admiro decideixen que tots aquests personatges (no gens carismàtics, no gens agraciats i potser una mica còmics) pujaran a l’escenari. Jo els “veuré” i els “sentiré”.” Empar Moliner, autora “Sabeu? Això de fer teatre no té res de romàntic, és una puta feina més. Perquè qui no preferiria estar estirat a una platja paradisíaca de la Riviera Maya amb un margarita a la mà? Però en lloc d’això ens hem estat barallant durant uns dos anys: primer per trobar un material que ens interessés mínimament (gràcies Cisquella i Dani) i després per escollir un equip d’actors que vingués a assajar amb el text més o menys après (gràcies Àgata, Mamen, Carmeta, Pérez, David, Villegas i Mercè), un equip artístic i tècnic que espremessin els seus caparronets per aconseguir trobar solucions enginyoses quant a espai, il•luminació, so, etc. (gràcies Andújar, Faura, Ábalos, Maria, Gallén, Meyer…). I finalment per aconseguir la proesa que algú estigui assegut a una butaca del teatre en lloc de ser a casa, estirat al sofà mirant una sèrie a Netflix.” David Selvas, director “La música per a T’estimo si he begut està completament al servei d’un text irònic, mordaç i fresc. Un text que ens interpel•la com a espectadors, necessita una música que sigui fàcil i que arribi sense complexos. És una música que agafa com a referent els musicals anglosaxons, però amb un toc de música popular.” Andreu Gallén, compositor musical Cartell: Diego Vecas testimosihebegut.com

Durant anys, dècades, segles, hem aplaudit actors, actrius, dramatúrgies, escenografies, direccions... però ens hem oblidat d’una peça clau del teatre: el públic. Quim Masferrer pensa que ha arribat l’hora de fer un homenatge al públic en un espectacle únic i impossible repetir perquè el públic n’és el protagonista. Un protagonista o, millor dit, molts i moltes protagonistes, que escriuran l’argument d’aquesta experiència. Un espectacle ple de veritat. Un espectacle honest. Un espectacle on Quim Masferrer vol ser el teu espectador. Si el vau veure el 2019, no veureu el mateix.

En Francesc Ramon Pujols-Pinyol, mestre galeter i artífex de la marca global de les Galetes Pujols-Pinyol, està d'enhorabona. La Meritxell, la seva única filla, està a punt de casar-se amb el Bernat, un noi com cal i que és la nineta dels ulls d'en Francesc Ramon. El gendre ideal. Endut per l'emoció, el Francesc Ramon ha organitzat el “bodorrio” del segle. Ha convidat a amics, coneguts i desconeguts, contractat a la millor companyia de circ per a la canalla, l’orquestra simfònica més important de casa nostra per amenitzar la vetllada i l’empresa de pirotècnia més reconeguda del país per a la traca final. Però tot agafa un gir inesperat quan, el dia abans del casament, en Francesc Ramon descobreix amb espant que la mare del seu futur gendre va ser una antiga amant seva i que va parir al Bernat, el seu futur gendre, nou mesos després de la seva última infidelitat… El pitjor malson del Francesc Ramon és a punt de fer-se realitat: i si resulta que els nuvis són també germans?