La Traviata

La TraviataCircuit Òpera a Catalunya

20 mar - 21h

Estrenada al Teatre La Fenice de Venècia, el 6 de març de 1853.

És una òpera en tres actes composada el 1852 per Giuseppe Verdi sobre un llibret en italià de Francesco Maria Piave, basat en La Dama de les Camèlies d'Alexandre Dumas fill. Es va estrenar el 6 de març de 1853 al La Fenice de Venècia, dirigida per Gaetano Mares.
A Catalunya es va estrenar al Gran Teatre del Liceu el 25 d'octubre de 1855.

Violeta, una cortesana famosa a París, ho abandona tot per anar amb el seu amor Alfredo. Però la germana d'Alfredo no podrà casar-se si Alfredo viu amb Violeta. El senyor Germont, pare d'Alfredo, és l'encarregat de fer-ho saber a Violeta, que abandona Alfredo. Finalment, Violeta, malalta de tuberculosi, rep la visita d'Alfredo i del senyor Germont, que reconeix el seu error. Violeta mor entre els seus éssers estimats.

RETRAT D’UNA DONA AMB FLORS
Podria ser un retrat de gènere d’aquells que uns pintors més acomodaticis que fidels a la veritat feien sovintejar en una societat un si és no és melindrosa que s’acontentava de les floridures del seu temps. Verdi, però, no ho va veure així. Si ara molts registes d’escena volen fer de Violetta Valéry una dona assedegada de llibertat –aquell “Sempre libera” s’ha entès sovint d’una manera tal vegada massa literal; el compositor i el seu llibretista Francesco Maria Piave –més aquell que no pas aquest– en volgueren fer sobretot una víctima. Una víctima de qui? De la societat hipòcrita de la seva època, és clar. També, però, de la prepotència dels homes que l’envoltaven, un dels quals (Alfredo Germont, que era també Armand Duval, àlies Alexandre Dumas, amb coincidència d’inicials o sense) hauria pogut salvar-la i no ho va fer. Per covardia o per comoditat, però, s’estimà més fugir que intentar-ho. Cal recordar aquí aquelles paraules de la carta de comiat que li va trametre abans de deixar-la:

“No soc prou ric per estimar-te com voldria, ni tan pobre com per ser estimat com a tu t’agradaria. Oblidem-nos els dos: tu, d’un nom que hauria acabat de ser-te gairebé indiferent; i jo, d’una felicitat que m’ha resultat impossible”.

El cert és que tornà a deixar-la sola –lliure?– al món esvalotat i fals a què l’havia llençat el seu primer protector real, el Duc de Guise.

Qui era, en realitat, aquella Marie Duplessis que tenia als seus peus tot un París de festes i teatres? Nascuda a la localitat normanda de Nonant l’any 1822 com a Alphonsine Rose Plessis, era filla d’un marxant eixelebrat que l’abandonaria en morir la seva muller, una dona pobra però sembla que de bona família. Escapant-se de la tutela d’una tia poc amatent a la seva educació, Alphonsine hagué de guanyar-se la vida en feines d’escarràs fins que, en arribar a París, va entrar a treballar a l’obrador d’una modista on pogué obtenir els recursos necessaris per iniciar unes relacions que acabarien proporcionant-li una munió d’amants i una vida de dissipació que acabaria definint el seu caràcter. Una rebel, la Duplessis? Més aviat una víctima de la societat que li va tocar de viure.

Si Dumas va novel·lar la seva vida, qui sap si amb un cert rau-rau de consciència culpable, la posterior versió escènica al Théâtre du Vaudeville a París proporcionà a Verdi l’ocasió per enamorar-se del personatge, potser identificant-lo d’alguna manera amb la situació que ell mateix vivia amb Giuseppina Strepponi –i la figura del pare podria recordar-li la del vell Barezzi, és clar– i decidí posar-li música quan encara no havia acabat del tot el seu Trovatore. Tot i que hi ha qui diu que el detall de les flors –unes flors que no fan olor i no molesten els qui tenen problemes per respirar– és pura invenció de Dumas, la cosa certa és que Verdi en tragué força profit a escena entre Violetta i Alfredo al primer acte de l’òpera.

Pensada primer amb el títol Amore e morte, obstaculitzat per una censura que, estranyament, acceptaria el de La traviata, potser fins i tot més agosarat, l’òpera s’estrenà al Teatre La Fenice de Venècia el 6 de març de 1853. No va agradar. I sembla que ni la qüestió del vestuari ni la cruesa de l’argument hi van tenir res a veure. Eren els mateixos al Teatro San Benedetto l’any següent, on l’òpera assolí un èxit aclaparador amb un públic tan venecià com el de l’any anterior. Tal vegada els intèrprets? Sí que sembla cert que Felice Varesi, que havia estat el primer Rigoletto, no estava gaire engrescat amb la seva part, que considerava inferior als seus mèrits, i que l’aspecte físic de la protagonista, jove i malalta, no era allò que suggeria la robustesa de la Fanny Salvini-Donatelli, que havia rebut aplaudiments al primer acte, abans que tot se n'anés en orris. Tant se val. El cas és que l'òpera acabà triomfant i segueix omplint els teatres de gom a gom. No tothom pot endevinar les coses a la primera.

Marcel Cervelló

Mostrar més

Violetta Valéry: Maite Alberola
Alfredo Germont: Albert Casals
Giorgio Germont: Ismael Pons
Flora Bervoix: Anna Tobella
Annina: Laura Obradors
Gastone: Carlos Ortiz Rivera
Barone Douphol: Joan Garcia Gomà
Marchese D’Obigny: Pau Armengol
Dottor Grenvil, Giuseppe, Domestico i Commissionario: Juan Carlos Esteve

Direcció musical: Xavier Puig
Direcció  cor: Daniel Gil de Tejada
Direcció escena: Carles Ortiz
Assistència direcció escena: Anna Ponces
Escenografia: Jordi Galobart
Il·luminació: Nani Valls
Vestuari: AAOS
Cor Amics de l’Òpera de Sabadell Orquestra Simfònica del Vallès

Mestres assistents musicals: Andrea Álvarez/Anna Crexells/Viviana Salisi
Traducció sobretitulat: Jordi Torrents
Adaptació sobretitulat: Glòria Nogué
Regidor d’escenari: Jordi Galobart
Realització escenografia: Raül Vilasis
RB Creacions 1990, S.L. Berta Vidal
Realització vestuari: M. Carmen Muñoz / Eva Selma
Maquillatge: Nani Bellmunt
Perruqueria: Toni Santos

Producció i organització: Associació d’Amics de l’Òpera de Sabadell per Òpera a Catalunya

Preus

  • Preu Amic/Redüit 32 €
  • Preu Menors 29 18 €
  • Preu General 36 €

Destaquem

  • Descomptes(2358)
  • Comprar entrades(2937)
  • Abonaments(6701)
  • Packs teatre(1935)